L'atenció geriàtrica dels grans.

D'aquí a una mica més de 10 anys al voltant del 32% de la població, uns 15 milions de persones tindran més de 65 anys. Segueix augmentant el nombre de majors en aquesta franja d'edat, però van minvant els recursos que s’ens dedica, i sembla ser que no només no es corregirà aquesta situació sinó que a causa de la crisi econòmica empitjorarà encara més, segons informa la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.

Hi ha una gran escassetat de geriatres en l'atenció sanitària pública dels hospitals públics, tot el contrari del que passa en el sector privat. El que repercuteix molt desfavorablement i de forma alarmant, en la qualitat de vida i l'atenció dispensada als majors amb menys recursos econòmics. A Espanya, als hospitals públics, hi ha entre 450 i 500 geriatres quan farien falta almenys el doble.

Els problemes de l'ancià tenen característiques particulars, que per atendre-les convenientment, és necessària la presència d'aquest professional als hospitals.

Aquesta situació de manca de geriatres té tendència a empitjorar per la crisi. No sembla que es vagi a implantar un sistema d'atenció a l'ancià de forma especialitzada. En temps de crisi sempre es veuen afectats els col·lectius més febles, els més grans ja ancians i els nens. No obstant això, els nens tenen als seus pares que els cuiden... però la gent gran no. Per això és la part de la societat més desprotegida des del punt de vista sociosanitari.

Segons els experts de Geriatria i Gerontologia, aquesta desatenció s'ha de combatre amb un Pla Nacional d'Atenció al Pacient Major, en comptes d'enfocar-la en els plans parcials sobre les diferents malalties que els afecten.

Aquesta és la realitat i interessa conèixer-la: hi ha dues comunitats autònomes (Andalusia i el País Basc) que no reconeixen aquesta especialitat i que, per tant, no tenen cap geriatra en el seu sistema públic de salut. A la resta d'autonomies, el tema es manifesta de manera desigual. A la Comunitat Valenciana, Galícia, Extremadura i Illes Balears, el dèficit és alt, en altres, la presència del geriatra és molt poc representativa, com a Múrcia; acceptable, a Castella la Manxa, Castella i Lleó, Aragó, Navarra i la Rioja; avança poc a Canàries, i és bona a Astúries.

Les comunitats més ben dotades de geriatres són Madrid i Catalunya.

Se sap estadísticament, que al voltant d'un 20% dels ingressos de la població anciana en hospitals es deu a reaccions adverses dels fàrmacs, que pren o deixa de prendre, per errors de dosificació i administració i diagnòstic inadequat. El descens del consum de fàrmacs per la crisi passarà, si no ho està fent ja, factura a la salut de la gent gran i a l'esperança de vida, que creixia d'any en any i ara decreix.

La tendència durant dècades a l'increment de l'esperança de vida dels espanyols s'ha interromput per primera vegada i ha decrescut, segons les últimes dades de l'INE (Institut Nacional d'Estadística) publicades aquest any. La mitjana de l'esperança de vida a Espanya d'una persona nascuda el 2012 se situava en 82,2 anys (79,3 anys per als homes i en 85 per a les dones), 2 dècimes menys que el 2011. Tot i que encara és aviat per saber si es tracta d'una tendència, aquesta lleugera caiguda de l'esperança de vida ja ha sorprès de manera negativa a demògrafs i professionals de la salut.

En els últims anys han prosperat, en el Sistema Nacional de Salut, iniciatives que afecten a la gent gran i la SEGG (Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia) és partidària des de fa molt temps d'un Pla Nacional d'Atenció al Pacient Major. Així es formalitzaria un aspecte fonamental, que és l'atenció central a les persones, i no a les malalties.

Altres plans que s'han dut a terme, com el Llibre Blanc de la Gerontologia o el Llibre Blanc del Major, tracten els problemes i necessitats de l'ancianitat des del punt de vista social. Però la proposta de la SEGG va més enllà, ja que postula que el Pla Nacional d'Atenció al Pacient ancià hauria d'abordar l'atenció al major des del punt de vista sanitari i social, basat en la ciència, en comptes de parcel·lar l'atenció en funció d'interessos partidistes i gregaris.

A Espanya com a país més longeu d'Europa, seria raonable que es portés a terme aquest pla que, segons els especialistes, és tècnicament possible, però per al que falta voluntat política.

Però, com sempre, altres països se'ns han avançat: Regne Unit és el primer de la geriatria i té un bon desenvolupament de l'atenció geriàtrica sanitària i social integrada, així com Canadà i Japó en altres continents.

És admirable que els països que es doten d'aquests plans eleven l’atenció i la qualitat de vida al tram final dels seus majors.

Ramiro Lozano

Jubilats - USOC

Dia Mundial de la Diabetis

El passat 14 de novembre es va celebrar el Dia Mundial de la Diabetis. Va ser el 20 de desembre del 2006 quan l'Assemblea General de les Nacions Unides a la Resolució 61/225 va decidir designar aquest dia per generar a tot el món una major consciència del problema que suposa aquesta malaltia. Instituït per iniciativa de la Federació Internacional de la Diabetis i l'OMS, se celebra el 14 de novembre per commemorar l'aniversari del naixement de Frederick Banting, qui, juntament amb Charles Best, va tenir un paper determinant en el descobriment en 1922 de la insulina, hormona que permet tractar als diabètics i salvar-los la vida.

L'educació i la prevenció de la diabetis és el tema del Dia Mundial de la Diabetis per al període que ara acaba, del 2009 al 2013. Aquesta campanya fa una crida a tots aquells responsables de l'atenció d'aquesta malaltia a entendre la diabetis i prendre control.

L'OMS estima que al món hi ha més de 220 milions de persones amb diabetis, quantitat que probablement, si no hi cap intervenció, per al 2030 s'haurà més que duplicat. Una malaltia que s'acarnissa en els econòmicament febles. Gairebé el 80% de les morts per diabetis es produeixen en països amb ingressos mitjans baixos.

A Espanya, el 14% de la població té diabetis, un percentatge que es considera molt elevat. A més, segons estimacions dels experts, és probable que la meitat dels afectats ho desconegui, amb el risc que això comporta per a la salut. La diabetis causa quatre milions de morts a l'any.

Per a les persones amb diabetis aquest ha un missatge sobre la capacitació a través de l'educació per assumir la seva pròpia responsabilitat com a manera d'enfrontar-s'hi. Per als governs una crida per implementar estratègies i polítiques efectives per a la prevenció i el control de la diabetis per salvaguardar la salut dels ciutadans amb o en risc de desenvolupar diabetis. Per als professionals de la salut pública, una crida per millorar el seu coneixement a través de recomanacions basades en evidència, i posar aquestes recomanacions en pràctica. I per al públic en general una crida a entendre el seriós impacte que representa la diabetis i saber, amb formació si és possible, com evitar o retardar la diabetis i les seves complicacions.

El major estudi epidemiològic realitzat sobre diabetis tipus 2 a Espanya fins a la data és l'Estudi di@bet.es, els resultats són recents i s'han publicat a la revista oficial de la Societat Espanyola de Diabetis. Aquest estudi mostra unes dades que superen amb escreix les pèssimes expectatives que es tenien. L'enquesta s'ha dut a terme durant dos anys a tot el territori, entre més de 5.728 persones majors de 18 anys de 100 centres de salut, i ha inclòs qüestions sobre hàbits de salut i socials, de la història clínica, avaluació antropomètrica (pes, alçada, plecs cutanis...) i anàlisi de sang amb sobrecàrrega oral de glucosa.

Sens dubte la prevenció de la diabetis tipus 2, passa per adoptar hàbits de vida saludables que és la manera més fàcil d'allunyar la malaltia. Diversos estudis europeus i nord-americans han demostrat en els últims anys que un programa d'exercici físic pot ser una referència, juntament amb altres mesures terapèutiques generals (sobretot una dieta hipocalòrica), pot prevenir fins a un 60% de casos de diabetis tipus 2. Tanmateix, davant els resultats, modificar hàbits alimentaris sembla una tasca difícil.

Les recomanacions es basen en:

Incrementar l'activitat física, un exercici físic moderat i saludable comprèn dedicar almenys 30 minuts diaris a caminar vigorosament.

Canviar els hàbits d'alimentació i evitar la ingesta excessiva de sucres senzills i greix.

Evitar el sobrepès i l'obesitat. Alguns estudis apunten que la manera més fàcil consisteix a començar amb la implementació d'estils de vida saludables des de les etapes més precoces de la vida, amb intervenció de les famílies, comunitat educativa i autoritats sanitàries. Això reduiria les taxes de prevalença, així com les complicacions, entre elles, les patologies cardiovasculars (primera causa de mort entre diabètics, que augmenta si se suma hipertensió arterial, i el tabaquisme), la insuficiència renal o la retinopatia diabètica (culpable del 25% de les cegueses a Espanya).

A més, els especialistes aconsellen acudir al centre de salut a realitzar-se una mesura de glucosa, sobretot persones majors de 45 anys o menors amb algun factor de risc, en persones amb hipertensió o colesterol alt i davant de símptomes específics, com augment en la producció d'orina, increment de la sensació de set i de gana, pèrdua de pes o infeccions de repetició.

La prevenció i l'educació són els dos temes escollits aquest any per commemorar el Dia Mundial de la Diabetis.

Ramiro Lozano

Jubilats-USOC

Jubilat, o prejubilat.

Com afrontar la situació?

La jubilació és una de les situacions de la vida més importants a què s'enfronten les persones. En aquest aspecte hi ha moltes classes de persones grans: els que es prenen la situació com un alliberament i com l'ocasió de disposar d'un temps per fer el que sempre han somiat i no podien fer, i els que cauen en profundes decepcions en què se senten "enganyats"... "menyspreats" en les seves capacitats i que fins i tot arriben a provocar idees de suïcidi com a forma d'acabar amb aquesta situació. Per contra hi ha persones grans que per les seves circumstàncies laborals (artistes, intel·lectuals, etc.) no es jubilen mai i es mantenen actives gairebé fins al final de la seva vida fent allò que els agrada fer.

Enfrontar-se a la jubilació no és fàcil per a tots. Arribar a aquesta situació o afrontar-se a una prejubilació anticipada, al voltant dels 55 anys, pot suposar un trauma que en ocasions els porta a l'estrès i a la depressió. Diuen els experts que el jubilat, al principi, s'ho pren amb certa eufòria, però passat un temps decau en estats depressius que s'accentuen segons les circumstàncies personals. Malgrat tot, aquesta situació no ha de ser frustrant. Una de les coses molt importants és la disponibilitat de temps per a realitzar aquelles activitats que abans no podia fer.

La jubilació és una situació de crisi que pot tenir un costat positiu i un altre negatiu. Es pot tenir més temps lliure, oportunitat per descansar i dedicar-se a activitats artístiques o de lleure, aquests són elements positius. Per contra i a l'altre costat de la balança es troben la pèrdua de relació social, de validesa i sobretot la pèrdua econòmica.

Aquesta època coincideix sovint amb una etapa de la vida en què l'individu pot estar més debilitat. El que porta a situacions depressives que poden requerir atenció mèdica especialitzada. L'estrès en la majoria dels casos es deu a l'escassa economia a la qual es veuen abocats moltíssims jubilats que necessiten dels serveis socials i l'ajuda de l'administració.

Físicament baixen les defenses. Però això és una cosa que no els hi passa a totes les persones. La que té una economia sanejada pot dedicar-se a fer esport i s'ho passa bé. Però si et jubiles amb una jubilació escassa, o està vidu i sense fills o amb ells a molta distància, el jubilat comença a enfrontar-se a l’aïllament i la solitud.

En el procés psicològic que comporta una jubilació prematura apareix una pèrdua del rol professional. I quan aquest suposa més del 75 % del temps de l'individu i se li afegeix una disminució d'ingressos, ens trobem davant conseqüències negatives que repercutiran en l'estat d'ànim del jubilat. Això no vol dir necessàriament, que els pensionistes s'enfrontin sempre a situacions tan poc agradables. A vegades es poden assumir altres rols que reforcin la personalitat i l'autoestima, com succeeix quan s'assumeix el paper d'avis.

Tanmateix, diuen els professionals, que es tracta de canviar aquesta mentalitat tancada que tots els majors són iguals, per això són cada vegada més diverses les ofertes per als jubilats. Cal acabar amb la idea que els grans no poden aprendre o que no els agrada la tecnologia. Hi han aules d'Internet per a majors. Cal procurar que les persones grans participin i tinguin activitat corporal i mental suficient. I sobretot les persones grans no han de ser considerades com nens, que no ho són, sinó com a persones adultes de gran experiència, història i saviesa. S'han de respectar les aficions dels majors, fer-los saber que són autònoms i amos del seu temps, animant-los a que s'organitzin i oferir oportunitats de relació, formació i oci. La tasca de psicòlegs, psicopedagogs i educadors pot ser molt positiva en aquesta etapa de la vida.

No obstant a tot l'exposat, es diu que "les penes amb pa són menys" i no és el mateix jubilar-se quan s'arriba a l'edat de 65 anys amb uns ingressos acceptables, que veure’s apartat de la vida laboral voltant dels cinquanta i pocs anys... aquí, en això últim, hi ha el veritable problema: una prejubilació prematura amb un sou escàs.

Es una barbaritat apartar una persona del món laboral als cinquanta i pocs anys quan, d’altra banda, la Comunitat Europea va dient que s'ha de allargar la vida laboral als 67 anys o més. Igual que és una barbaritat les retallades de pensions com la via d'assegurar el futur de les mateixes als futurs pensionistes, quan el problema real no és la poca natalitat ni l'envelliment de la població, ni són les pensions que no arriben per a tots. El veritable problema és la no creació de llocs de treball.

Són temps durs per als actuals pensionistes però molt més difícil i dur el tindran els que vénen darrere i que sembla ser que no els preocupa a la vista del que passen del tema.

Ramiro Lozano

Jubilats-USOC

Tengo la camisa roja

de sangre de un compañero.

Mirad, mirad maruxiña, mirad mirad como vengo yo...

Santa Bárbara bendita.

Es una canción asturiana que narra la historia real de una de tantas desgracias que ocurren en este duro trabajo de la minería y que los mineros, no solo de Asturias sino también de El Bierzo, Laciana, Palencia y otras comarcas mineras utilizan como himno, en el día de su patrona Santa Bárbara y en otras ocasiones especiales o tristes como hoy.

Lamentablemente la minería está de luto. Una fuga repentina de gas metano (grisú en la jerga minera),  ha provocado la muerte por intoxicación de seis mineros y ha dejado heridos a otros cinco en el Pozo Emilio del Valle, propiedad de la Hullero Vasco-Leonesa, en la localidad de Santa Lucía, heridos que evolucionan favorablemente. A pesar de todo, éste no deja de ser el peor accidente que ha vivido la minería española desde 1995.

De entre las víctimas mortales, que cuentan con una media de 40 años –tres de ellos eran afiliados a la USO-, una de las víctimas era asturiana y las cinco restantes procedían de las localidades leonesas de Pradilla, Bembibre, Ciñera de Gordón, Fontanos de Torío y Robles.

"Los mineros bajamos a la mina pero no sabemos si vamos a subir" ha destacado el portavoz del sindicato USO (Unión Sindical Obrera), José Vía, que ha señalado que los mineros son conscientes del riesgo que conlleva su trabajo.

José Vía, portavoz del sindicato, ha destacado que el Pozo Emilio del Valle "es una de las minas más seguras" y explicaba que el escape se produjo de forma inesperada, "algo que no es habitual". Así ante las informaciones que señalan que ya hubo un fallo en verano en el pozo, Vía ha explicado que "es normal que ocurran pequeños incidentes que, además, son los que sirven para detectar si se van a producir escapes". Sin embargo, en esta ocasión la fuga de gas grisú se produjo repentinamente. En su opinión, la solución definitiva para evitar este tipo de tragedias "es la minería a cielo abierto".

El sector del carbón es una sombra de lo que fue. En 1991 de 45.000 mineros se ha pasado a solo 4000 en la actualidad, sin contar subcontratas y empleos indirectos. Entonces se extraían 20 millones de toneladas, hoy no llegan a nueve. España importa el doble, porque le sale más barato el carbón extranjero. Los yacimientos españoles son deficitarios desde siempre y ya estaban protegidos en el siglo XIX. El carbón nacional no es competitivo por sus inconvenientes geológicos: fracturas en las vetas, escasa potencia... Hace falta mucha mano de obra, mucha maquinaria y mucho cuajo para arrancar la hulla o la antracita. La empresa pública Hunosa, que llegó a emplear en Asturias a 26.000 trabajadores ahora sólo tiene unos 1800, nunca ha obtenido beneficios económicos.

Es una industria con fecha de caducidad: 2018. La Unión Europea ha prohibido a partir de ese año las ayudas a las minas que no sean rentables, que en España son casi todas, tanto públicas como privadas. Así que el sector está sentenciado y más o menos resignado a la eutanasia dentro de unos años.

Mientras tanto, así las cosas,  la gente va muriendo con una fatalidad histórica que va de padres a hijos. En todas las familias hay algún fallecido.

El 62 por ciento de los mineros se prejubila entre los 42 y los 49 años por la penosidad de su trabajo. La mitad cobra más de 2000 euros. Pero los más jóvenes son mileuristas, sobre todo en las empresas privadas. El sueldo base de un ayudante de minero son 900 euros. «¿Somos unos privilegiados? Hay que ver cómo quedamos», se defienden. El año pasado se registraron 62 casos de silicosis entre mineros asturianos y leoneses.

El accidente mortal de León, es el más grave en los últimos 18 años. El último accidente mortal en la minería española tuvo lugar el 12 de mayo del pasado año, cuando un trabajador de mantenimiento de una mina de Súria (Barcelona) perdió la vida al caer en un pozo de 80 metros de profundidad. En León, la anterior tragedia mortal minera hasta hoy se remonta al 18 de julio de 2011, cuando un electricista de 41 años murió en una explotación de Torre del Bierzo (León).

Los accidentes mortales mineros en España, de más de seis víctimas, en los últimos 70 años se elevan a 142, un precio demasiado alto.

34  mineros en pozo Clara de la localidad de Saldes (Barcelona).

17  mineros pierden la vida en la localidad de Ciaño, en Asturias.

11 mineros de la empresa Hullera Española, en Asturias.

  6  mineros en el pozo Mariquita de Oviedo (Asturias).

  6  mineros en el pozo Undiano, de Potasas de Navarra.

30  muertos en una mina de Figols (Barcelona).

10  mineros en la mina de Ceboalles de Abajo, Ponferrada.

  8  muertos en la mina Grupo Río, en Fabero (León).

14 mineros en la cuenca de la localidad asturiana de Mieres.

El último 28-10-2013. Al menos 6 personas fallecen, por una intoxicación de gas metano, en el Pozo Emilio del Valle de la localidad leonesa de Llombera de Gordón, en el municipio de Pola de Gordón.

La FEJUP-USOC (Federació de Jubilats i Pensionistes), uniéndonos al pésame enviado desde nuestro Sindicato USOC (Unió Sindical Obrera de Catalunya), en estos momentos de dolor, trasladamos nuestro pésame a los trabajadores de la minería y, especialmente, a las familias de los seis trabajadores víctimas del accidente mortal, deseando una pronta recuperación al resto de los compañeros heridos.

¡Compañeros mineros…, en el dolor, estamos con vosotros..!

Ramiro Lozano

Jubilats-USOC