La condició humana

Com a humans febles que som, tendim a culpabilitzar els altres dels nostres propis errors i així rentar la nostra consciència. Això ve al cas que en aquests dies de declaracions, retalls econòmics i manifestacions, s'està parlant molt de culpes i poc de responsabilitats, que suposo tots tindrem algunes... encara que alguns més que altres.

La condició humana, com a tal, és humana condició, i per tant una manera de descarregar la nostra consciència de la responsabilitat que ens pugui correspondre, és tirant, la culpa dels nostres errors a altres. Així que culpem i demonitzem als més febles de l'escala social. Això és el que estan fent els que tenen el deure d'aportar solucions a la situació per la que estem travessant. 

Es tiren les culpes als aturats de no buscar feina i aprofitar-se del cobrament de l'atur, i se'ls pretén castigar retallant aquesta prestació. Quan el cobrament de la desocupació és un salari diferit a través de les seves cotitzacions, fetes aquestes, per acudir a elles en moments de dificultat com els que estan travessant.

Es culpa a l'emigrant com a causant del deteriorament laboral, el que no succeïa quan, aquests treballadors vinguts de fora van ser necessaris per a poder sostenir un model econòmic que no era tan pròsper com ens assegurava el govern de torn, a més era mà d'obra barata, que es dirigia a sectors laborals desregulats com hostaleria, agricultura, construcció o serveis domèstics.

De la mateixa manera es culpa als funcionaris que s'han convertit en la nova bèstia negra de la situació, i intenten que els imaginem darrere d'una taula mà sobre mà. Cosa que no és certa, almenys a nivells de "mineuristes". No diuen que també és funcionari el metge de la Seguretat Social que ens atendrà si tenim alguna cosa greu, el mestre dels nostres fills, o néts, el professor d'institut o de la universitat, el militar que manem a països d'Occident, el policia o el bomber.

Per desgràcia, això és plena actualitat. Una de les aficions de les societats, fruit del mite de l'Estat del Benestar, consisteix a demonitzar el del costat i eludir com puguem la nostra possible responsabilitat.

Conseqüència de tot això és la submissió, el complex de culpa i la por instal·lada en la societat com a instrument de domini sobre les persones.

Vivim en una societat de ciutadans atemorits en la qual, els que tenen feina temen perdre, els que no en tenen desesperen perquè temen que no ho trobaran i com humans que som, culpem a tercers del que ens passa... la resta està angoixada per les mesures d'ajust que decideixen persones privilegiades que no patiran l'assetjament desmesurat d'aquesta interminable crisi.

Sempre es busca un chivo expiratori. És condició humana, però abans de culpar a altres del que passa, pensem que no tots abusen del cobrament de la desocupació, que els emigrants no ens treuen la feina i que no tots els funcionaris són uns ganduls que abusen de tenir una feina fixa.

                                                                              Ramiro Lozano

                                                                            JUBILATS-USOC