Vida de gossos.

  El preu de la llibertat.

D'un temps ençà i per prescripció mèdica necessito caminar, així que diàriament ho faig durant una hora a bon ritme la qual cosa acostumo fer a última hora de la tarda quan afluixa la calor.

M'he acostumat a seguir el mateix recorregut cada dia al llarg d'una zona industrial on es troben ubicades moltes empreses. Una tarda, en una d'aquestes empreses em vaig trobar amb que darrera de la seva reixa, hi havia un parell de gossos joves que davant la meva trucada van acudir ràpidament bordant però es van deixar acariciar al mateix temps que llepaven la meva mà. Sempre se m'ha donat bé el tracte amb el gos. Sé que el gos que no et coneix i es mostra esquerp, si no mostres por, li parles amb afecte, i li mostres la teva mà a l'altura del seu cap (perquè no ho interpreti com amenaça), s'acostarà, la lleparà i la olorarà, i a partir d'aquest contacte, la propera vegada el gos et reconeixerà i es mostrarà més amigable.

Durant diverses tardes en fer la meva caminada i arribar a l'altura de l'empresa on es troben els gossos, els cridava i sortien corrent cap a mi on rebien les meves carícies i paraules afectuoses i es quedaven mirant-me i bordant suaument al prosseguir el meu recorregut. Aquest fet s'havia convertit en alguna cosa agradable que trencava la monotonia del recorregut... Fins que un divendres els vaig xiular i no van aparèixer. Vaig pensar que en ser cap de setmana se'ls havien endut.

Aquest dia els vaig trobar a faltar, fins a la setmana següent que davant la meva crida, van tornar a aparèixer juganers i amb ganes de deixar-se acariciar.

Dimarts passat, de lluny i davant la meva sorpresa, vaig veure dos gossos a aquest costat de la reixa que em van semblar, els “meus” gossets. Els vaig cridar i van sortir corrent cap a mi saltant al meu voltant amb gran alegria, eren ells ... Però què feien fora del recinte de l'empresa al mig del carrer? No era normal. Pel que sembla s'havien escapat per algun forat de la tanca i es trobaven al mig del carrer.

Vaig decidir trucar al timbre de l'empresa per avisar que els animalets s'havien escapat i es fessin càrrec d'ells, però no va contestar ningú i per l'hora que era i en ple estiu vaig suposar que feien jornada intensiva. Només vaig aconseguir que traiés el cap una senyora d'una altra empresa del costat que em va semblar que els gossos coneixien i van marxar amb ella la qual cosa em va tranquil·litzar.

La meva sorpresa ha estat avui (divendres), que en arribar els he començat a cridar i m'han contestat amb els seus lladrucs, però en arribar a la seva alçada m'he quedat parat i sorprès pel que he vist. Els han posat una gran caseta amb el seu menjar i la seva aigua, però lligats tots dos amb gruixudes cadenes, massa gruixudes.

Aquest succés m'ha fet pensar en el preu que els animalets han hagut de pagar per voler ser lliures. Quan la condició de tot animal és ser lliure sense estar lligats a cadenes ni condicionants imposats per l'home.

Una vegada més el civilitzat humà s'ha fixat més en l'efecte que en la causa, i en veu de buscar el forat a la tanca i reparar-ho li ha resultat més fàcil i barat comprar uns escassos metres de gruixuda cadena i escurçar l'espai de mobilitat d'aquests joves gossets.

M'ha impactat aquesta situació.

                                                               Ramiro Lozano                                                                 Jubilats-USOC