SÓC PESSIMISTA?

Bons amics, que llegeixen articles meus, em diuen que escric aspre i amb un to ben agre. No puc menys que donar-los la raó.  Sento no fer mes entenedora i agradable la visió del que veig; m’han sortit així.

Malgrat tot normalment no sóc tan pessimista, ans al contrari davant de tota aquesta porqueria de política que tenim, on només es consideren els diners i el benefici del partit, jo penso que això no pot ser el final.

El ser humà en la recerca d’un món millor i d’una vida més digna, sembla que no pot i ha de conformar-se amb el que té. Però ho he dit i repetit que el dia en que acabi aquesta crisi, el món i la vida no estarà al nivell on érem; s’haurà fet un camí a la inversa. El món del treball serà molt diferent al que teníem abans del 2007. S’hauran de tancar aixetes i saber restar. L’austeritat ens la imposaran per grat o per força, i podrem recordar els dies passats com un paradís perdut. 

El poble que sembla gens fàcil de collar, fa que el govern modern s’autoprotegeixi perquè tot continuï igual. S’han d’afegir la coral del somiatruites donant-se la mà amb els cantamanyanes de torn, fent fum a l’altar de la Utopia per ells viure bé. I el mateix difícil poble davant de lleis, jutjats, repressió ben democràtica i d’algun afalac i copet a l’espatlla enterrarà qualsevol tronada mòmia que transporti un perill pels seus interessos particulars.

Tots anem caminat pel camí del tant-semenfotisme, que en una variant ens condueix a mirar-nos a nosaltres mateixos, on trobarem el verdader tresor propi que ningú ens podrà robar. Lentament veurem que van crear una tan gran unflo a tot el que ens envolta, que ara convé, potser, panteixant una mica, treure aire que igualment viurem.

Amb tota l’exposició, es pot ser optimista?

Josep Maria Gràcia Sales

                                                                                         

                                                                Jubilats-USOC