Avui no sabia que aportar al bloc i m'estava sentint incòmode, amb cert enuig i malestar per no sentir-me adequat (vàlid), a les expectatives que alguns heu posat en el que escric. I he començat per preguntar-me què m'estava passant en realitat ... comparteixo amb tots vosaltres el que en altres temps vaig aprendre sobre el coneixement d'un mateix i el tipus de comunicació que un tria per deixar-se conèixer pels altres. Aquí us ho deixo.

CONEIXEMENT D'UN MATEIX I COMUNICACIÓ

En tot tipus de relació és indispensable conèixer-se un mateix, per després donar-se a conèixer als altres. És molt important mirar-se a sí mateix amb tota honestedat i realisme que un és capaç, en una mena d'examen personal profund i adonar-se com triem comunicar-nos amb els altres.

Des de la més tendra infància (per ser estimats i acceptats pels altres), per ser estimats pels nostres pares, vam començar a utilitzar un tipus de comportament de manera que cridem la seva atenció cap a nosaltres. Fem el petarrell o plorem quan volem cridar la seva atenció, perquè ens agafin en braços o quan volem menjar.

Aquest comportament que és innat en tot ésser humà, en principi no és res més que la forma en com hem cridat l'atenció per cobrir les nostres primàries necessitats de supervivència.

Després de nens i en l'adolescència, seguim recolzats en un tipus de comportament per a resultar agradables a aquelles persones que són importants per a nosaltres. pares, gent gran, professors, amics de la família, etc. Pensant que ens sentim segurs de nosaltres mateixos, perquè creiem profundament en nosaltres, però la realitat és que en el fons tenim por que si les persones que per nosaltres són importants ens veiessin com realment som, amb els nostres defectes i debilitats, no ens acceptarien... però hi ha alguna cosa encara més profunda, ens amaguem de nosaltres mateixos i neguem aquelles parts de nosaltres que jutgem inacceptables, per aquest motiu hauríem mirar-nos objectivament sense elogi ni retret, intentant comprendre els motius del nostre comportament, analitzant com si fóssim un espectador i no un "actor".

Quin seria el judici d'un observador imparcial davant un determinat comportament nostre?

La pregunta més important del món, base de tot acte madur és: Qui sóc jo?

El nostre comportament no és sinó una "màscara" que ens porta a creure que som la persona que representem, però si som objectius podem arribar a conclusions, molt poc agradables sobre nosaltres i sobre el nostre comportament, i arribats a aquest punt de la reflexió, possiblement comencem a "discutir" racionalitzant la nostra manera de ser i busquem causes externes que justifiquin que actuem d'aquesta manera.

No és dolent racionalitzar el nostre comportament, sempre que es faci mitjançant una confrontació amb aquesta altra part "objectiva" d'un mateix. Això ens portarà a adonar-nos que el nostre comportament té efectes negatius en la nostra relació amb els altres ja que les nostres relacions acostumen a ser superficials, artificials i incompletes. Ens adonarem que els altres no coneixen el nostre veritable jo, ja que no poden arribar a la persona que en realitat som perquè ens amaguem darrera d'un determinat comportament i d'aquesta forma els impedim veure la veritable dimensió de la persona que som... amb les nostres qualitats, sensibilitat i altres aspectes totalment positius.

Tots tenim virtuts i punts febles (qualitats i defectes), i fem servir diferents criteris per jutjar-los. Acceptem les nostres virtuts i punts positius si els tenim sempre presents en nosaltres, en canvi acceptem els defectes i punts febles com nostres encara que només apareguin de tant en tant.

Una cosa semblant passa amb els compliments que rebem dels altres, interiorment tenim una reacció que ens porta a sentir-nos elogiats, però exteriorment tendim a treure'ls importància o els rebutgem.

El negar aquestes qualitats i creure que els altres ens elogien només perquè són amables, és una manera d'impedir que aquests elogis ens afectin. Rebutgem o traiem importància als fets perquè les expectatives dels altres, respecte de nosaltres, no es mantinguin tan altes, perquè no esperin massa no fos cas que en un moment determinat no els puguem respondre. Altrament dit, "ens volem curar en salut" i seguim usant un comportament a través del qual ens presentem als altres.

Tots els descobriments que fem mitjançant la recerca i comunicació amb nosaltres mateixos (pensaments, judicis i opinions), no són sinó idees mentre no cristal·litzin i no els donem un significat amb paraules. Per a això cal mirar-se amb una mirada honesta i preguntar-se:  

Quins són els veritables sentiments sobre mí mateix?

Aquesta recerca ens pot portar a conclusions poc agradables sobre nosaltres mateixos i el nostre comportament. Si som una persona que ens deprimim amb facilitat hem de recordar que en cada un de nosaltres hi ha alguna cosa que ens fa únics i que ens dóna singularitat, però no com una fuita que ens porti al conformisme, sinó que partint d'aquí, decidir, o continuar amagant darrere de la nostra "màscara" i en conseqüència continuar vivint aïllat i en solitud, o per contra entrar en contacte amb nosaltres mateixos, a través dels nostres sentiments i així estar en disposició d'escollir lliure i honestament, la forma com volem comunicar-nos amb els que ens envolten.

Amb aquesta actitud serem nosaltres mateixos i el més important, ens deixarem conèixer pels altres... amb els nostres defectes, però també amb les nostres virtuts i qualitats.

Ramiro Lozano

Jubilats-USOC