Aquest déu anomenat FUTBOL i el poc sentit del correcte... o del ridícul!

 Imagineu l'escena: Una família, suposo!, pare, mare, un nen petit, i una senyora molt gran, de costat i mig caiguda en la cadira de rodes.

El pare i nen amb una samarreta esportiva de la senyera ... i faltant a tota ètica, i crec que falta de respecte a la dignitat d'aquella àvia (no crec que fos conscient de com l'havien "disfressat") també amb la samarreta futbolera.

No crec que es pugui presentar una denúncia per aquesta situació... si és una cosa puntual, però sí puc fer-vos partícips d'aquesta situació viscuda. Almenys descarregaré el mal humor.

En plena canícula estival i quan qui més qui menys (si és que té feina), comença a tornar per reincorporar-se a la seva activitat, o ho va a fer en els pròxims dies, les notícies, internet i la premsa en general comencen a parlar de futbol, ​​dates, fitxatges, traspassos i xafarderies de tal o qual jugador, de les seves aventures vacacionals o si se li ha vist acompanyat amb tal o qual senyoreta. Això està a l'ordre del dia. I és que hi ha "mono" i ànsies de futbol.

En temps passats es deia que per mantenir distret el poble se'ns donava pa i toros... però què se'ns dóna ara..? Futbol, ​​futbol i més futbol, ​​i no només els caps de setmana, que es podria considerar normal, ara, com tots sabem és dia sí i dia també... i a qualsevol hora del dia, de la nit o de la matinada.

Per a l'aficionat recalcitrant / incondicional, li sembla una eternitat el temps que fa que estem sense futbol i mentre s'espera l'inici de la temporada es consola amb seguir les notícies que parlen del comentat anteriorment i de lluir la samarreta de l'equip dels seus amors.

Gran negoci aquest del marxandatge del futbol. Que l'hi preguntin a les botigues del Barça i del Madrid i als seus propis Clubs, que tenen ingressos per més de 3.000 articles per escollir: les equipacions oficials, material escolar, bufandes, gorres, rellotges, llibres...

La rivalitat del futbol d'aquests dos grans del futbol trasllada la seva rivalitat del terreny de joc als balanços econòmics. Segons l'informe de "Football Money League", elaborat per Deloitte, que analitza la informació financera dels clubs de futbol corresponent a la temporada 2010/11, els dos grans amb més ingressos encapçalen aquesta llista Europea.

En la temporada passada, el Reial Madrid va tenir una facturació de 479.500.000 d'euros, un 9% més que la 2009/10, mentre que el FC Barcelona, ​​va augmentar els seus ingressos, un 13% més, arribant als 450,7 milions d'euros.

En concepte de marxandatge, els diners ingressats pel Reial Madrid, van ser de 172.400.000 euros en concepte de publicitat, patrocinis i marxandatge (un 14% més). En el cas del FC Barcelona, ​​pel concepte de publicitat, patrocinis i marxandatge 156.300.000 euros (un 28% més).

Però no és d'això del que volia parlar. Vull parlar de les samarretes que veiem per Barcelona. Us heu adonat que a la nostra ciutat es poden veure, només del Barça, entre 15 i 20 samarretes diferents al voltant d'unes 50 variants que té reconegudes?

La samarreta de futbol s'ha convertit en una peça d'ús corrent i bastant vulgar ja que està fora de l'entorn per al qual va ser pensada... En un nen té fins i tot la seva gràcia, i és perdonable en el turista que igual es posa un barret mexicà que la samarreta del seu ídol futbolístic de moda, però en un adult, de vegades molt gran, si és que ho fa conscient i voluntàriament, és una cosa que resulta ridícula per molt "amor" que tingui i per molt que se sentin els colors d'un club.

El senyor amb panxa més que cervesera, pantalons curts per sota dels genolls, xancletes o sandàlies amb mitjons negres i una samarreta fins a mitja cama és senzillament horrible i de mal gust... algun fins i tot porta una gorreta.

És qüestió de gustos i del sentit del ridícul que es tingui. Però la realitat és que el marxandatge del futbol sap aprofitar-se de la falta del sentit del ridícul de les persones que creuen que, amb aquest comportament, van a la moda.

Quan es disfressa a una persona d'aquesta manera i per la seva situació, senectut o per qualsevol d'aquestes malalties dependent, és simplement un abús i una falta de respecte a la dignitat de la persona gran...

Per a mi no hi ha cap excusa.

Ramiro Lozano

Jubilats-USOC