EL BOIG… 

Un que plantava arbres.

En un poble envoltat de turons habitava un boig, la gent del poble li deia així: "EL BOIG", i per què li deien així?, Què potser feia coses absurdes, coses rares, coses diferents al que fan la majoria de les persones, almenys en aquest poble?

La gent al veure'l passar reia i es burlava d'ell, humilment vestit, sense possessions, sense una casa que es digués de la seva propietat, sense una dona ni uns fills, "un desgraciat", pensava la gent, algú que no beneficiava la societat, "un inútil" comentaven altres.

Més vet aquí que aquest vell ocupava la seva vida sembrant arbres a tot arreu on pogués, sembrava llavors de les quals mai veuria ni les flors ni el fruit, i ningú li pagava per això i ningú ho agraïa, ningú ho encoratjava, per contra, era objecte de burla davant els altres.

I així passava la seva vida, posant llavors, plantant arbrets davant la burla dels altres.

I vet aquí que aquest ésser era un gran Esperit de Llum, posant la mostra de com s'han de fer les coses, sembrant, sempre sembrant sense esperar a veure el fruit, sense esperar a asaborir-lo.

I va succeir que un dia cavalcava per aquests rumbs el Sultà d'aquells llocs, envoltat de la seva escorta i observava el que passava veritablement en el seu regne, per no escoltar-ho a través de la boca dels seus ministres.

En passar per aquell lloc i al trobar-se al Boig li va preguntar: Què fas, bon home?

I el vell li va respondre: Sembrant Senyor, sembrant.

Novament va inquirir el Sultà: Però, com és que sembres? Estàs vell i cansat, i segurament no veuràs tan sols l'arbre quan creixi. Per què sembres llavors?

Al que el vell va contestar: Senyor, uns altres van sembrar i he menjat, és temps que jo sembri perquè altres mengin.

El Sultà va quedar admirat de la saviesa d'aquell home a qui anomenaven BOIG, i novament li va preguntar:

Però no veuràs els fruits, i tot i saber això contínues sembrant... Per això et regalaré unes monedes d'or, per aquesta gran lliçó que m'has donat.

El Sultà cridà a un dels seus guàrdies perquè portés una petita bossa amb monedes d'or i les va lliurar al sembrador.

El sembrador va respondre: Veus, Senyor, com ja la meva llavor ha donat fruit, encara no l'acaba de sembrar i ja m'està donant fruits, i encara més, si alguna persona es tornés boja com jo i es dediqués només a sembrar sense esperar els fruits seria el més meravellós de tots els fruits que jo hagués obtingut, perquè sempre esperem alguna cosa a canvi del que fem, perquè sempre volem que se'ns torni igual que el que fem. Això, per descomptat, només quan considerem que fem bé, i oblidant-nos del dolent que fem.

El Sultà va mirar sorprès i li va dir: Quanta saviesa i quant amor hi ha en tu! Tant de bo hi hagués més com tu en aquest món, amb uns quants que n'hi hagués, el món seria un altre; més els nostres ulls tapats amb uns vels propis de la humanitat, ens impedeixen veure la grandesa d'éssers com tu. Ara em retiraré perquè, si segueixo conversant amb tu, acabaré per donar-te tots els meus tresors, encara que sé que els empraries bé, potser millor que jo. Què Al.là et beneeixi!

I acabat això, va partir el Sultà amb el seu seguici, i el Boig va seguir sembrant i no es va saber de la seva fi, no es va saber si va acabar mort i oblidat per aquí en algun turó, però ell havia complert la seva tasca, va realitzar la missió, la missió d'un Boig.

Autor desconegut.