Què fan els majors...

com resolen els seus problemes?

A primers del mes passat vaig llegir un article en el qual es plantejava la següent pregunta: Estem canviant mortalitat per discapacitat? Plantejava que els espanyols hem vingut guanyant vida però no qualitat, no tot el temps es viu en bones condicions. Creix l'esperança de vida, però augmenta la probabilitat d'entrar en manca de salut i en discapacitat. Precisament en aquestes edats on més creix la proporció d'anys viscuts amb problemes respecte del total d'anys per viure, plantejaven que, possiblement, estem canviant mortalitat per discapacitat... per tant dependència.

La ciència i els avenços mèdics han aconseguit convertir la gran millora de la humanitat en un gran problema social. Som un col·lectiu convertit en un maldecap per als mercats: als grans no se'ns pot vendre, no se'ns pot invertir, ni especular amb nosaltres, som un deute del qual ningú es vol fer càrrec, per al sistema econòmic imperant aquesta gran quantitat de persones grans fem nosa. No produïm, i perquè consumim han de donar-nos una pensió. Som un desastre econòmic, i molt més en temps de crisi.

Fa uns mesos el ministre de finances del Japó va venir a dir, poc més o menys, que els majors el que millor podríem fer era desaparèixer... fer-nos l'harakiri per millorar les economies nacionals. Crec que es va referir al seu país però és igual, penso que no és només ell, que pensa d'aquesta manera... encara que no ens ho diuen amb aquestes paraules tan dures. Lamentablement ells pensen que som un problema.

Per Catalunya, i la resta de l'Estat, amb gran tradició, els majors érem atesos en l'entorn familiar. Envellir a casa amb els fills i els néts, era el més normal i el més desitjat. Si una persona anava a "l’asil" (avui diem, més finament, una residència), ho feia forçada per la impossibilitat de mantenir-la en casa, gairebé sempre per malaltia o gran deteriorament físic i mental. Avui la família és més petita, amb menys espai físic en l'habitatge, sotmesos a múltiples tensions, moltes vegades treballant els dos fora de casa. Tot això suposa una càrrega molt pesada i incomoda, per atendre la llarga vellesa dels seus majors... això sí, som bons per quedar-nos amb els nens perquè ells treballin.

Fa uns anys un grup de majors va decidir canviar la pregunta i no esperar a veure què feien amb ells, sinó que es van plantejar el següent: què fem els grans? Com resolem el nostre problema? Enfront del campi qui pugui propi del sistema capitalista, van apostar pel tots plegats, i es van posar mans a l'obra, partint de la idea fonamental: els problemes es resolen molt millor cooperant que competint.

Van construir la cooperativa, “Trabensol treballadors en solidaritat”, emprenent una llarga marxa de més de deu anys, però avui ja tenen la seva gran casa, una esplèndida gran casa, en un poble tranquil i ben cuidat, Torremocha del Jarama que està situat al nord de Madrid, entre Torrelaguna i Patones. Al peu mateix de la serra, però en una vega plana i fèrtil, que arriba a la frondosa vora del riu Jarama. Ja han començat a viure-hi. Disposen d'un apartament on preservar la seva intimitat, i de multitud d'espais comuns on realitzar una rica i activa vida social.

Van començar a viure en ella quan encara estaven i se sentien plenament vàlids i actius. Es va tractar d'integrar-se plenament en el seu nou entorn, des de l'apartament acabat d'estrenar, la casa comuna, fins al poble que els acull i al qual pretenen aportar el que l'experiència i les seves capacitats els permeten. Se senten a gust a casa seva, segueixen les recomanacions que els semblen més encertades per abordar la vellesa: activitat física, intel·lectual i social, relacions humanes riques i afectuoses, i l'atenció adequada a les seves necessitats.

Quan arribi l'inevitable deteriorament físic o mental, tindran la companyia i el suport d'una nova família. I, per descomptat, quan sigui necessari, el suport mèdic professional que es requereixi.

A la fi, afrontar el final de la vida amb l'íntima satisfacció d'haver fet un pas, per molt petit que sigui, cap a un món on imperen unes relacions humanes més benèvoles i més grates, lluny de la competència, l'individualisme i l'ambició que avui es fomenten per tot arreu.

Bonica iniciativa endegada amb determinant decisió i il·lusió convivint amb els de la seva edat i amb els que comparteixen il·lusions i projectes sense sentir-se una càrrega per a ningú.

Ramiro Lozano

Jubilats - USOC