Jubilat, o prejubilat.

Com afrontar la situació?

La jubilació és una de les situacions de la vida més importants a què s'enfronten les persones. En aquest aspecte hi ha moltes classes de persones grans: els que es prenen la situació com un alliberament i com l'ocasió de disposar d'un temps per fer el que sempre han somiat i no podien fer, i els que cauen en profundes decepcions en què se senten "enganyats"... "menyspreats" en les seves capacitats i que fins i tot arriben a provocar idees de suïcidi com a forma d'acabar amb aquesta situació. Per contra hi ha persones grans que per les seves circumstàncies laborals (artistes, intel·lectuals, etc.) no es jubilen mai i es mantenen actives gairebé fins al final de la seva vida fent allò que els agrada fer.

Enfrontar-se a la jubilació no és fàcil per a tots. Arribar a aquesta situació o afrontar-se a una prejubilació anticipada, al voltant dels 55 anys, pot suposar un trauma que en ocasions els porta a l'estrès i a la depressió. Diuen els experts que el jubilat, al principi, s'ho pren amb certa eufòria, però passat un temps decau en estats depressius que s'accentuen segons les circumstàncies personals. Malgrat tot, aquesta situació no ha de ser frustrant. Una de les coses molt importants és la disponibilitat de temps per a realitzar aquelles activitats que abans no podia fer.

La jubilació és una situació de crisi que pot tenir un costat positiu i un altre negatiu. Es pot tenir més temps lliure, oportunitat per descansar i dedicar-se a activitats artístiques o de lleure, aquests són elements positius. Per contra i a l'altre costat de la balança es troben la pèrdua de relació social, de validesa i sobretot la pèrdua econòmica.

Aquesta època coincideix sovint amb una etapa de la vida en què l'individu pot estar més debilitat. El que porta a situacions depressives que poden requerir atenció mèdica especialitzada. L'estrès en la majoria dels casos es deu a l'escassa economia a la qual es veuen abocats moltíssims jubilats que necessiten dels serveis socials i l'ajuda de l'administració.

Físicament baixen les defenses. Però això és una cosa que no els hi passa a totes les persones. La que té una economia sanejada pot dedicar-se a fer esport i s'ho passa bé. Però si et jubiles amb una jubilació escassa, o està vidu i sense fills o amb ells a molta distància, el jubilat comença a enfrontar-se a l’aïllament i la solitud.

En el procés psicològic que comporta una jubilació prematura apareix una pèrdua del rol professional. I quan aquest suposa més del 75 % del temps de l'individu i se li afegeix una disminució d'ingressos, ens trobem davant conseqüències negatives que repercutiran en l'estat d'ànim del jubilat. Això no vol dir necessàriament, que els pensionistes s'enfrontin sempre a situacions tan poc agradables. A vegades es poden assumir altres rols que reforcin la personalitat i l'autoestima, com succeeix quan s'assumeix el paper d'avis.

Tanmateix, diuen els professionals, que es tracta de canviar aquesta mentalitat tancada que tots els majors són iguals, per això són cada vegada més diverses les ofertes per als jubilats. Cal acabar amb la idea que els grans no poden aprendre o que no els agrada la tecnologia. Hi han aules d'Internet per a majors. Cal procurar que les persones grans participin i tinguin activitat corporal i mental suficient. I sobretot les persones grans no han de ser considerades com nens, que no ho són, sinó com a persones adultes de gran experiència, història i saviesa. S'han de respectar les aficions dels majors, fer-los saber que són autònoms i amos del seu temps, animant-los a que s'organitzin i oferir oportunitats de relació, formació i oci. La tasca de psicòlegs, psicopedagogs i educadors pot ser molt positiva en aquesta etapa de la vida.

No obstant a tot l'exposat, es diu que "les penes amb pa són menys" i no és el mateix jubilar-se quan s'arriba a l'edat de 65 anys amb uns ingressos acceptables, que veure’s apartat de la vida laboral voltant dels cinquanta i pocs anys... aquí, en això últim, hi ha el veritable problema: una prejubilació prematura amb un sou escàs.

Es una barbaritat apartar una persona del món laboral als cinquanta i pocs anys quan, d’altra banda, la Comunitat Europea va dient que s'ha de allargar la vida laboral als 67 anys o més. Igual que és una barbaritat les retallades de pensions com la via d'assegurar el futur de les mateixes als futurs pensionistes, quan el problema real no és la poca natalitat ni l'envelliment de la població, ni són les pensions que no arriben per a tots. El veritable problema és la no creació de llocs de treball.

Són temps durs per als actuals pensionistes però molt més difícil i dur el tindran els que vénen darrere i que sembla ser que no els preocupa a la vista del que passen del tema.

Ramiro Lozano

Jubilats-USOC