La solitud de la gent gran i l'envelliment actiu.

La síndrome de la soledat -dic "síndrome", perquè sentir només no vol dir estar sol, ja que un es pot sentir sol estant totalment envoltat de persones-, així que la solitud, és un "estat psicològic com a conseqüència de pèrdues en el sistema de suport individual, disminució de la participació de les activitats dins de la societat a la qual pertany i sensació de fracàs en la seva vida".

La solitud associada a l'envelliment és una realitat que ve afavorida per diferents factors o causes i que podem simplificar en tres crisis:

• La crisi d'identitat on es viuen un conjunt de pèrdues que poden deteriorar la pròpia autoestima.

• La crisi d'autonomia, a causa del deteriorament de l'organisme i de les possibilitats de desenvolupar-se en les activitats de la vida diària.

• La crisi de relació, experimentada per la pèrdua del rols i de grups als quals la vida professional, les capacitats físiques i d'un altre índole, l'afecten en la seva vida social.

A la vellesa es viuen algunes experiències especialment dures que suposen una ruptura amb la vida anterior, són vivències que poden tenir greus conseqüències emocionals.

El primer esdeveniment important al qual se solen enfrontar les persones grans és l'abandonament de la llar per part dels fills per iniciar una vida independent (la síndrome del niu buit). Els pares esperen que aquests els prestin l'ajuda necessària quan pateixin algun procés de dependència o malaltia, i l'incompliment d'aquest deure pot deteriorar les relacions paternes filials i originar sentiments d'indefensió i solitud.

La sortida del mercat laboral. Succés important en la vida de la gent gran. Després de la jubilació (moltes vegades prematura), les persones disposen de temps lliure que, moltes vegades, no saben en què ocupar. La pèrdua de poder adquisitiu també restringeix les possibilitats de gaudir d'aquests moments d'oci, així com el deteriorament de les relacions socials, podent aparèixer aïllament social.

La viduïtat sol ser el principal desencadenant del sentiment de solitud a les edats avançades. L'ancià es troba de sobte sense la companyia i l'afectivitat que tenia amb la seva parella, donant peu a problemes personals d'adaptació a la viduïtat de tipus no únicament emocional, sinó també material i relatius a la gestió del temps de les tasques pròpies de la llar i de la vida domèstica i social.

Es diu que com més unida estigui la parella, major serà l'impacte emocional de la mort d'un d'ells sense que la presència d'altres persones alleugi els sentiments de soledat i tristesa. Per això s'assegura que no és bona la dependència de l'un per l'altre. Han de viure junts, units, però sent autònoms com a persones individuals que som.

L'escassetat de relació amb els fills percebuda pels ancians, tant en intensitat com en qualitat d'afecte, representa un important motiu de frustració en aquesta etapa.

L'Organització Mundial de la Salut utilitza el terme envelliment actiu en aquest sentit: "L'envelliment actiu és el procés pel qual s'optimitzen les oportunitats de benestar físic, social i mental durant tota la vida amb l'objectiu d'ampliar l'esperança de vida saludable, la productivitat i la qualitat de vida en la vellesa". 

Es tracta doncs, de promoure el màxim d'autonomia possible, és a dir, potenciar la pròpia capacitat de la persona per controlar, afrontar i prendre decisions sobre si mateix, i la vida diària.

El plantejament d'envelliment actiu es basa en el reconeixement dels drets humans de la gent gran i en els Principis de les Nacions Unides d'independència, participació, dignitat, assistència i llibertat per a la realització dels propis desitjos. Ve a substituir la planificació estratègica "basada en les necessitats" (que contempla a la gent gran com a objectius passius) a un altre plantejament més humà "basat en els drets", que reconeix la gent gran en igualtat d'oportunitats i de tracte en tots els aspectes de la vida a mesura que envelleixen. La persona gran ha de fer ús de la seva responsabilitat per exercir la seva participació en el procés polític, social i en altres aspectes de la vida comunitària.

Envellir bé, no només té relació amb la salut, sinó de manera integral.

Aquest és un concepte que comença a adquirir gran importància en la societat, de manera que, l'àmbit de l'educació social, s'ha de començar a tenir present i treballar en aquesta línia.

Ramiro Lozano
Jubilats-USOC